Mai m'ha agradat el futbol. Ni a mi ni al meu marit, així que quan hi havia partit aprofitàvem per anar al cinema, sortir a sopar... sabent que hi hauria poca gent. Quan em preguntaven de quin equip era sempre deia que de cap, que m'era igual, que no m'agradava el futbol.
Ara no diré que m'agrada el futbol perquè no és així, però aquest any, no sé com ni perquè m'he sorprès a mi mateixa interessant-me per aquest esport, i concretament, per l'equip de la meva ciutat, el Barça. I és que aquest equip sembla que es supera dia a dia i m'ha acabat enganxant. Per arrodonir la situació, l'etern rival, el Madrid, té un entrenador que fa ràbia i que acapara tota l'atenció sobre ell i això també ha fet que m'hagi sentit atreta per seguir la lliga.
Primer vaig començar a mirar els resultats, si havien guanyat o perdut; després vaig començar a mirar a quants punts anaven del Madrid; després vaig començar a escoltar els partits del Barça per la ràdio; després els del Madrid i, fins i tot, alguna estoneta, he mirat el partit per la tele, si el feien.
Mai m'hagués pensat que acabaria pendent d'un esport de masses, d'un esport que sempre m'ha semblat un sense sentit, sobretot per les passions exagerades que suscita, però, finalment, he caigut en la temptació.
