Han Kang

La meva recent obsessió per la cultura coreana m'apropa a la seva literatura. Han Kang (한강), guanyadora del Nobel de literatura del 2024, me n'obre les portes. 

Començo amb La vegetariana i reconec que em fascina. La protagonista es fa vegetariana, com s'hagués pogut fer surfista, nòmada o jainista és igual, escull ser diferent als que l'envolten i ells no ho entenen. Es reflecteix la duresa d'alguns aspectes de la cultura coreana; no ho accepten, la menyspreen, li fan xantatge emocional, la forcen a menjar posant-li carn a la boca, el pare li pega perquè s'hi nega, el marit l'acaba abandonant...

Ella segueix el seu instint i no defalleix, però a poc a poc entra en una mena de món individual, solitari, pràcticament silenciós, que arribarà a ser pertorbador.

La narrativa és pausada però intensa. Dividida en tres parts s'explica la seva història des de tres veus diferents. Profunda i captivadora fins al final.

Segueixo amb La classe de grec. Una dona que no parla, creua el seu camí amb un home que pràcticament no hi veu. Els records dels personatges desgranen les seves històries, el seu passat, els motius i les conseqüències.

Ell, un professor de grec que memoritza els textos que porta a classe perquè ja no els pot llegir; ella, una dona ferida que intenta retrobar la seva veu en les classes de grec. Una relació sense llavis ni ulls, però plena de comprensió i acompanyament; un lloc sense llum i sense veu, però ple de tendresa i escalfor.

De moment segueixo fascinada amb aquesta autora.

El proper,  Els adéus impossibles...

3r llibre abandonat!!!

Increïble, ja vaig pel tercer!! Però què m'està passant????
Juro que encara ho he intentat més que amb els altres dos, precisament perquè els havia abandonat i això no és normal en mi; si fins hi tot el vaig agafar amb ganes!
Ja m'havien dit que El Pont dels Jueus, del mateix autor, era un rotllo, però jo no l'havia llegit i el títol d'aquest em va atraure, vaja que vaig pensar que podria estar bé. Doncs no: ja des del començament és lent, pesat, no enganxa gens, en resum: un avorriment.
Apa, un altre llibre arraconat, sort que me l'havien deixat i no l'havia comprat.

2n llibre abandonat

Amb aquest no he estat capaç de passar de la pàgina 85. I per què? Bé doncs, crec que és important saber enganxar el lector des del començament i amb aquest llibre, Gleen Cooper, l'autor, no només no ho ha sabut fer, sinó que li hauriem de donar un premi en avorriment i dispersió.

1r capítol: 21 de maig del 2009 Nova York

2n capítol: un any abans Massachusetts

3r capítol: 22 de maig del 2009 Nova York

4t capítol: 10 de juny del 2009 Nova York

5capítol:12 de febrer del 1947 Londres

6è capítol: 10 de juliol del 1947 Washington

7è capítol: 11 de juny del 2009 Nova York

8è capítol: Set mesos abans Beverly Hills --> aquí ja no he pogut més; he tancat el llibre marejada i sense saber encara de què va.
Prou, sembla que em prenguin el pèl.

Quin avorriment!!

Africanus

Ho he intentat, però ja m'ho veia venir i així ha estat, no ho he aconseguit. Quan llegir determinat llibre no et ve de gust, no et ve de gust. I no cal donar-hi més voltes.

Ja em va passar amb la trilogia Mil·lenium d'Stieg Larsson; quan van sortir no em va venir gens de gust llegir-los, els títols no m'estimulaven gens i no ha estat fins aquest any que no els he llegit. Això sí, quan he començat no he parat, els tres de cop, un rere l'altre.

Amb Africanus no sé si passarà el mateix. De moment se'l llegirà la meva mare i si encara no m'inspiro li tornarem a la meva germana. Potser d'aquí uns anys li torno a demanar...

El descobriment de les bruixes

Aquest és l'últim llibre que he llegit. Malgrat que llegeixo coses "normals" sempre m'han agradat els temes de misteri, por, fantasia o com li vulguem dir, en aquest sentit sóc una mica friqui. Tota la literatura de bruixes, fantasmes i sobretot vampirs, m'encanta, ho he llegit pràcticament tot!

Aquest Sant Jordi voltava per les paradetes sense saber massa què comprar. M'acabava de llegir La caiguda dels gegants i abans El tiempo entre costuras llibres que m'havien agradat molt, però ja tenia ganes de retornar als meus temes predilectes i buscava alguna història on submergir-me els pocs moments que tinc. Quan vaig llegir el títol d'aquest llibre les meves mans immediatament es van sentir atretes per ell i el vaig agafar. Vaig llegir la contraportada i tenia prou bona pinta per gastar-m'hi uns diners, tot i que no n'esperava gaire. 

Efectivament, no és gran cosa, però enganxa. Pel que fa al món dels vampirs i bruixes, com sempre, està ple de tòpics; malgrat tot, encara hi he trobat algunes bones idees. Els personatges m'han agradat i estan força ben construïts, i la història, encara que previsible, entreté, que al cap i a la fi és el que buscava. 

La història transcorre entre Anglaterra i França sobretot, i, desgraciadament, es fa palès que l'autora és americana; alguns comentaris són antològics. En un moment del llibre la protagonista sent i reconeix la cançó de l'Eurovisió!!, però avui dia, qui coneix qui i què cantaran a Eurovisió? És més, qui ho mira? L'autora es pensa que tots els europeus estem al dia de coses com aquestes i, sincerament, a mi em va ofendre.

Malgrat això el llibre es deixa llegir i enganxa, potser pel tema, és clar. Quan l'acabava veia que la història estava lluny de finalitzar, en canvi em quedaven molt poques pàgines. En efecte, la història no acaba i continuarà en un proper llibre que no sé ni quan sortirà ni com es dirà. Tant de bo no trigui massa a sortir, perquè, malgrat tot, me'l penso comprar.  

Diccionario Biográfico Español

Des de l'hospital estan, no puc evitar pensar en el meu avi, últimament hi penso molt. Ahir, el meu sogre va tenir una parada cardíaca durant una operació rutinària, així que tan aviat ho vaig saber vaig anar cap a la clínica per fer costat a la família. A la tarda va venir un cosí del meu sogre, un home de 86 anys que, com la majoria de 80 i tants, viuen entre records. Ell recordava una part de la seva infantesa, com amb onze anys va viure una guerra, com va veure la mort al seu voltant, com va viure després la postguerra amb la pobresa dels perdedors. Entre llàgrimes m'explicava com van venir a buscar el seu oncle, per afusellar-lo més tard, -qui el buscava era un home que havia apallissat la seva dona embarassada- em deia -i el nen va néixer coix-. Amb la ràbia al cor es dolia que s'acaba de publicar aquest “famós” Diccionario Biográfico Español on sembla ser que Franco no va ser un dictador, i a sobre tot finançat amb diners públics.

I és això el que em va fer pensar en el meu avi, de fet sempre que veig aquest oncle hi penso. El meu avi també va passar per això. Amb menys de 18 anys el van fer anar a la guerra i com que estava en el bàndol perdedor després li van fer perdre dos anys més de la seva vida fent la mili a Àfrica. -Tota la joventut perduda!- sempre em deia. Una vida marcada pel dolor i per la ràbia que li van durar fins a la mort.

Que ara tots aquests avis hagin de veure com, amb els seus diners, s'ha finançat un diccionari on tot es tergiversa em sembla vergonyós, escandalós, indignant. L'altre dia al diari, crec que era el director del projecte, deia que qui més qui menys, tots els de la seva edat, en aquella època tenien algun càrrec o altre; sembla que s'oblida dels de l'altre bàndol, dels que passaven gana o dels que eren a Àfrica com a càstig per haver sobreviscut a una guerra, s'oblida dels que no tenien cap càrrec, dels que per no tenir, no tenien ni il·lusió.

Records

Tot i que aquest Blog des de la seva creació no ha estat gaire prolífic, sembla que ara he trobat la inspiració per escriure-hi. També he estat més ficada en l'altre Blog, el del meu fill. I és a través d'aquest Blog que n'he conegut  d'altres i m'hi he fet seguidora. En principi tots són Blog que parlen de la maternitat, però les seves autores també parlen d'altres coses.

En el Blog Aprenent a ser mare, l'Onavis parlava d'un banc de records i n'explicava tres de seus. Després la Mirashka al seu Blog Hi veig doble també deixava escrits els seus tres. I avui la Sol Solet al seu Blog ha fet el mateix.

M'animo doncs a deixar els meus. Només en posaré dos.

El primer és el del part. No ho puc evitar. Encara que sembli un tòpic va ser un moment increïble. Després de 13 hores patint, amb mal d'esquena, sense poder moure les cames per l'efecte de l'epidural, vomitant, cansada de veure entrar i sortir metges i infermeres i un munt de petites coses més (si ho voleu llegir ho trobareu aquí)... el record que em queda és un record feliç, una d'aquelles coses que voldria tornar a viure ara mateix, sense deixar-me cap moment, perquè el precís instant en què em van posar el meu fill a sobre absolutament tot va canviar, ja no hi havia res dolent, només ell. Com a anècdota, recordo que el primer que vaig veure va ser una berrugueta que el Martí té al lòbul de l'orella i en aquell moment (ves a saber per què) vaig pensar que no era perfecte. Ara, la berrugueta és com el seu signe d'identitat i m'encanta. Fins i tot em sap greu haver pensat això!!

El segon és una tarda amb els meus avis. Havien baixat uns dies a Barcelona i jo els havia anat a veure. Érem a casa dels meus pares, els tres asseguts a la sala. La meva àvia en un sofà individual. El meu avi, al seu costat en un altre sofà, i, com sempre agafats de la mà, i jo davant d'ells en una cadira. No sé perquè vam començar a parlar precisament de records. Jo que no sóc gaire de parlar, però aquell dia em va donar per preguntar-los coses i ells es van animar a explicar-me-les. Anècdotes de quan eren petits, de la seva vida al poble, de la seva vida en comú... Mai havíem parlat així i m'alegro moltíssim d'haver passat aquell dia amb ells. No gaire temps més tard, el meu avi moria, així que aquest record encara és més especial. Cada cop que vaig a casa dels meus pares i veig la sala, els sofàs buits, la cadira, no puc evitar pensar en ells i en aquell dia. La meva àvia va morir quatre anys després, tres mesos abans de quedar-me embarassada. I em sap molt i molt greu que no hagin arribat a conèixer el seu besnét. 

La vena filològica

Aquest matí llegia a l'Ara la columna diària de l'Albert Pla Nualart Un tast de català on parlava de l'acceptació i exclusió per part del DIEC de certes paraules acabades en -o procedents de castellanismes. En Pla explicava que de vegades ha sentit a TV3 coses com -Quin esglai m'has donat per susto; o quan un amic li havia dit que anés a la seva conferència -Almenys per fer embalum per bulto. Continuava amb el que m'ha sembla una frase lapidària "Quan evitar l'ús d'una paraula ens fa fer el ridícul, hi ha raons de pes per acceptar-la". Apoteòsica! No he pogut evitar treure el bolígraf i subratllar-la! I és que els "iecòlegs", com ell anomena els senyors de l'Institut d'Estudis Catalans (paraula que m'ha agradat molt) sembla que no segueixen un criteri clar a l'hora d'acceptar aquest tipus de mots. Accepten guapo, caldo, duro, però no tonto, barco, canto, per exemple. No estic dient que s'hagin d'acceptar totes les paraules només perquè es diuen, tampoc és això; de fet acabo de sentir al programa Cuines com deien "aguacat" i no crec que s'hagi d'acceptar, és clar. Però vaja, que entre poc i molt hi ha un mig.
De vegades volem ser tant correctes que és veritat que fem el ridícul utilitzant paraules que ningú diria o que sonen arcaiques. Em nego a dir làmpada, sempre diré làmpara; em nego a dir ximple, sempre diré tonto em nego a dir si us plau, sempre diré (i escriuré) sisplau..., encara que, segons el DIEC, siguin incorrectes són paraules perfectament normalitzades i no veig per què no les puc utilitzar.

Sovint se senten doblatges a la tele o traduccions de llibres amb paraules catalanes absolutament correctes, però que no s'utilitzen o, de vegades, ni tan sols s'entenen. Crec que aquestes "catalanades" no ajuden a la normalització de la llengua, al contrari, fan que sembli estranya, embolicada, vaja que no s'entén.

Fa uns dies vaig llegir, i retwittejar, un twitt (sí, he tornat a provar el twitter) que també em va semblar apoteòsic: "Els catalans sovint som imbècils  però no per això hem de deixar de ser catalans. El que hem de deixar de ser és imbècils." J. Sales.

Quiche

M'agrada cuinar i mai m'havia animat a fer una quiche. Així que l'altre dia vaig comprar pasta de full i vaig buscar alguna recepta diferent per no fer la típica quiche lorraine. I en vaig trobar una, amb porro, ceba i cansalada. 

L'elaboració ha sigut una mica caòtica perquè amb un nen de set mesos i sola a casa haig de fer, deixar-ho, fer, deixar-ho, fer i deixar-ho unes quinze mil vegades.  Ho he anat fent per parts i entre mig ha dinat el nen. Finalment me n'he sortit, però quan ja el tenia al forn he recordat que m'havia oblidat de rectificar-ho de sal i pebre. Sortosament la cansalada li ha donat la sal que calia i ha sortit ben bo.

Li hagués hagut de fer una foto perquè també havia quedat ben maco.

Caient en la temptació

Mai m'ha agradat el futbol. Ni a mi ni al meu marit, així que quan hi havia partit aprofitàvem per anar al cinema, sortir a sopar... sabent que hi hauria poca gent. Quan em preguntaven de quin equip era sempre deia que de cap, que m'era igual, que no m'agradava el futbol.

Ara no diré que m'agrada el futbol perquè no és així, però aquest any, no sé com ni perquè m'he sorprès a mi mateixa interessant-me per aquest esport, i concretament, per l'equip de la meva ciutat, el Barça. I és que aquest equip sembla que es supera dia a dia i m'ha acabat enganxant. Per arrodonir la situació, l'etern rival, el Madrid, té un entrenador que fa ràbia i que acapara tota l'atenció sobre ell i això també ha fet que m'hagi sentit atreta per seguir la lliga.

Primer vaig començar a mirar els resultats, si havien guanyat o perdut; després vaig començar a mirar a quants punts anaven del Madrid; després vaig començar a escoltar els partits del Barça per la ràdio; després els del Madrid i, fins i tot, alguna estoneta, he mirat el partit per la tele, si el feien.

Mai m'hagués pensat que acabaria pendent d'un esport de masses, d'un esport que sempre m'ha semblat un sense sentit, sobretot per les passions exagerades que suscita, però, finalment, he caigut en la temptació.

Epidèmia de Facebook i Twitter

Tothom té facebook! Jo no. Però la curiositat ha pogut més i l'altre dia me'n vaig obrir un, i ja que hi estava posada, també un Twiter.

He estat uns dies remenant les dues coses i la veritat és que no hi he trobat la gràcia.

Primer de tot ja els vaig obrir amb un nom que no és el meu real, perquè no vull que ningú em trobi, sobretot els alumnes. S'ha de dir que en aquest sentit sempre he estat un pèl asocial. Quan he tancat una etapa de la meva vida, em fa molta mandra reprendre velles amistats i el Facebook, sembla que serveix precisament per això, per tant, un punt en contra.

La gent hi posa totes les seves intimitats donant-se a conèixer sense embuts, i jo sempre procuro no donar dades de mi mateixa perquè no se sàpiga qui sóc; un altre punt en contra.

El Twiter va més enllà i la gent es dedica a posar el que va fent a cada moment: m'acabo d'aixecar, he agafat el metro, estic dinant en un restaurant... I quin interès pot tenir això per a la resta?

Des del meu punt de vista, tant una cosa com l'altra són com una finestra a la xafarderia i a mi em cansa. Sembla que el món s'ha "infectat" d'una mena d'egocentrisme que ens fa creure que a tothom li interessarà què fem, què diem, què pensem, què mirem, què llegim, què mengem...

En aquest punt algú pensarà, un Blog també és una mica això, creure que a algú li interessarà el que escrius. Home, plantejat així potser sí, però el Blog, almenys a mi, em serveix com un exercici d'escriptura. I també com un diari personal, la meva memòria escrita. Aquí tampoc hi apareix el meu nom real, amb la qual cosa, la meva intimitat segueix protegida.

Bé, retornant al tema, tant el Facebook com el Twiter han durat tres dies. Ja m'hi he esborrat!!

Una nova vida

En l'últim post parlava d'un desig que m'omplia la vida, i que era el meu únic objectiu. Ja fa tres mesos que l'he complert.

Aquest objectiu era tenir un fill, i després de molts esforços i molt més temps del que em pensava el 10 de setembre del 2010 naixia el meu fill.

Estic molt contenta d'haver refusat l'ascens (que en el fons més que ser un ascens era una putada tal i com estan muntades les coses on treballo) i tot i que em van dir que m'ho tornarien a oferir no crec que l'agafi tampoc. Vull dedicar-me al meu fill i no vull haver de regalar el meu temps a l'escola per solucionar problemes pels quals no em pagarien prou. De fet he deixat càrrecs. Prefereixo ser un soldat ras i tenir una vida fora de l'escola que tenir un càrrec i no poder dedicar temps al meu fill. Les coses han canviat... a millor!!

Com canvien les coses...

Sempre he estat una persona amb ganes de millorar en tot, amb ganes de saber, amb ganes de viure noves experiències, de saber fer moltes coses, de tenir habilitats... A la feina sempre he volgut anar més enllà. M'he sabut fer un lloc i els meus companys sempre han comptat amb mi per ajudar-los, per resoldre dubtes, per innovar, per muntar "tinglados"...

Sempre havia volgut ascendir en la feina i finalment se m'ha presentat l'oportunitat. Dimarts em van oferir un ascens que feia temps que esperava. Era el que sempre havia volgut i sé que, en la situació actual, jo era la persona adequada. Però ho he refusat...

Des de fa més d'un any les meves prioritats han canviat. Hi ha un altre objectiu, un altre desitg que omple la meva vida i tota la resta a passat a un segon pla.

Acceptar aquest carrec voldria dir posar en greu perill el meu desitg prioritari i no vull arriscar res. Sé que aquesta oportunitat es tornarà a presentar en tres o quatre anys. En aquest temps espero haver aconseguit el meu objectiu i aleshores podré acceptar.

Sembla mentida com canvien les prioritats. En el moment que ens anem fent grans veiem les coses des d'altres perspectives i ens fan anar canviant.

Ara només desitjo aconseguir el meu somni, que hauria de ser fàcil, però està resultant molt més difícil del que m'esperava. I això m'angoixa.

La vida mai resulta com l'hem planejat, mai és com haviem imaginat als quinze anys, però cal acceptar les coses com venen i mirar sempre cap endavant.

NADAL

No m'agrada el Nadal, per ser més exactes, l'odio profundament. Per diversos motius:

PRIMER. Que coi estem celebrant? El naixement d'un personage que ni tan sols va existir? El naixement d'una religió absurda que, com totes les religions, només ha portat, porta i portarà problemes a la humanitat? Sembla mentida que una manipulació tan flagrant d'uns anecdòtics fets històrics, com la vida d'un paio que va saber parlar i atreure a la gent en un determinat moment, hagi perdurat durant dos mil anys. I no només ha perdurat, sinó que ha crescut, s'ha reforçat i avui dia, fins i tot hi ha gent que encara s'ho creu!!!!!!!

SEGON. Per què m'haig de reunir amb una part de la família amb qui no em veig en tot l'any? No ens truquem, no ens visitem, una part de la família amb qui s'ha perdut tota relació. Per què haig de dinar amb ells per Nadal o per Cap d'Any?? Amb la meva família, els més propers ja ens trobem durant tot l'any, no necessito que arribi Nadal per fer un dinar amb ells. Ho faig quan em ve de gust, no per compromís.

TERCER. No m'agrada fer el que fa tothom. Avui no celebro el Cap d'any. Ja fa anys que no ho faig. Em sento idiota menjant 12 grans de raïm quan sonen les campanades i mentre tothom fa el mateix.

Però el més trist és que aquesta tradició ens arriba a través d'un grup de comerciants molt espavilats i seguidors fervents de la llei de la oferta i la demanda d'una creixent societat capitalista. Un desembre de 1909 un grup de viticultors es van veure desbordats davant d'un excedent de raïm. Ofegats per la gran quantitat de collita, i sobretot, preocupats per la possibilitat d'unes pèrdues exorbitants no se'ls va acudir altra cosa que inventar-se una tradició, així de fàcil. Des d'aquell moment van decidir que menjar 12 grans de raïm acompanyant les 12 campanades de Cap d'Any portava sort! I apa, tothom a menjar raïm. I avui 100 anys després, com a imbècils, ho seguim fent!!!!! I no només aquí, sinó que la tradició ja ha traspassat fronteres. Increïble i patètic.

I encara podria trobar molts més motius... haver de fer regals que ningú no necessita amb uns diners que no tenim; soportar les aglomeracions de gent a qualsevol carrer comercial; haver de pagar autèntiques fortunes per comprar el que tothom compra per fer el dinar o el sopar, encara que en el fons no ens agradi gaire; haver d'estar-nos sis hores cuinant, haver de menjar com animals, sense gana i sense ganes; haver de beure cava tant si com no; haver de riure; haver de canta nadales; fer el pessebre.......... bufff.

Crec que són massa obligacions, massa tradicions sense sentit.

Ara, això sí, quan ho explico... la rara sóc jo, per no fer el que fa tothom!

Ja en tinc prou

Avui estic emprenyada!
Estic farta de la gent que només es mira el melic i que, a sobre, et mira per sobre l'espatlla només perquè no ets com ell, perquè no penses com ell, perquè no fas tot el que fa ell.
Estic farta de comentaris estúpids sobre coses que faig, sobre costums que tinc, sobre el que m'agrada i el que no.
No sóc perfecte i no ho pretenc ser, però deixeu-me ser jo, sense jutjar-me, sense criticar-me.
Tampoc pretenc agradar a ningú. Si t'agrado, bé i si no..., també.

Fracàs total

Com la història dels col·leccionables, l'escrit setmanal tampoc ha fructificat. Ni setmanal ni tan sols mensual!!!
No em rendeixo. Però no m'agraden les obligacions, així que escriuré quan em dongui la gana!!
He dit.

Positius davant de tot

Després d'un any francament dificil, començo una nova època amb la ferma intenció de recuperar quelcom perdut.
Vull tornar a veure les coses positivament; vull tornar a fer la feina que m'agrada, amb il·lusió; vull tornar a tenir ganes de dur a terme totes les idees que dia rere dia ronden pel meu cap; vull aprendre a respirar i a continuar endavant veient només el costat positiu de cada cosa.

La intenció hi és; sòlida, arrelada, impertorbable. L'inici a començat.

Un nou Jo surt per la porta amb la intenció de desprendre positivisme i bones intencions en cada paraula, en cada gest, en cada somriure. El primer dia és fàcil, encara no hi ha problemes.
Sense massa treva, però, a poc a poc es perceben revolts inesperats en el camí, el mar comença a escometre i alguns núvols grisos apareixen al cel. Dia a dia els revolts es tanquen, el mar s'embraveix i en la distància, ja se sent algun tro.
No podia ser fàcil, però esperava que la calma durés una mica més.
És impossible esperar un camí recte, una mar plana i un cel clar, però ningú espera les corves traïdores, els esculls amagats per les ones, ni la pluja desfermant-se entre llamps sobtats.

Una cosa és la intenció, que malgrat la tempesta que sembla que s'acosta, segueix ferma al seu lloc. Una cosa són les resolucions preses amb determinació, els bons propòsits, els projectes endegats, els objectius a aconseguir, la voluntat... Tot hi és. Tot segueix al seu lloc. Però hi ha un factor que determina que tot això arribi a bon port.
Em deixaran?
Em deixaran respirar i poder continuar endavant? Em deixaran veure les coses positivament? Em deixaran fer la feina amb il·lusió? Em deixaran dur a terme alguna idea?
En definitiva, em deixaran recuperar el que vaig perdre?

Començar nous projectes

Setembre... Una sobtada invasió de col·leccionables ofega els petits quioscos de la ciutat. Encenem la TV i veiem que la invasió també hi ha arribat. Hi ha una certa obsessió per les miniatures: cases rústiques, cases de nines, cases provençals, cases mediterrànies, perfums, cotxes de F1, cotxes d'època, cotxes de policia, furgonetes, trens elèctrics, trens de vapor, vaixells de guerra, velers, avions de combat, ultralleugers... N'hi ha que intenten donar un aire pseudoeducatiu-cultural: minerals del món, insectes exòtics, monedes antigues, soldadets de plom històrics, caballers de l'Edat Mitjana, soldats d'èlit, caballers de les croades... N'hi ha que se suposen útils: ganxet, punt de creu, pilates, receptes de cuina, manualitats, literaris... No hem d'oblidar els fantàstics cursos: anglès, francès, italià, portuguès, guitarra, mecànica, maquillatge, dibuix, escacs, informàtica... I finalment sempre hi ha aquells totalment surrealistes i inutils que no ets capaç ni d'imaginar de quina mena de ment han sorgit: sabates en miniatura, bosses de senyora en maniatura, taxis del món, els follets de les flors, didals, ventalls, rellotges, joc de vaixelles infantils... Però hi ha algú que faci SENCER algun d'aquest col·leccionables?

Se suposa que el setembre (com també el gener) és un moment oportú per començar nous projectes. Les editorials ho aprofiten i sovint, més o menys inconscientment, també ho fem nosaltres. Ja teniu la data per començar el règim? Deixar de fumar? Estalviar ? Sortir amb els amics? Anar al cinema? Llegir? Ser positius?
Tots, en algun moment o altre, ens n'hem plantejat un, però..., l'hem complert? Sovint aquesta mena de projectes es queden en això, un projecte, perquè quan arriba la data que ens havíem fixat sempre surt un imprevist que ens fa posposar-lo fins demà.

De vegades, però, traient força de voluntat de no sabem on, un bon dia, comencem allò que ens havíem proposat. Però en aquests casos, quan dura? Tres setmanes, quatre... ummmm

Avui començo un projecte!!! Quan durarà? Ni tan sols jo sóc capaç de donar-li massa esperances, però almenys ho intentaré... M'ho prenc com un repte.

Començo aquest bloc amb la idea d'escriure un article setmanal (tampoc cal forçar la màquina fent-ho diari). La temàtica no és clara; tinc la intenció de deixar-me portar per cada moment, pel que sorgeixi. La vida real i la quotidianitat són prou rics per anar aportant quelcom de nou cada setmana..., o no!