Des de l'hospital estan, no puc evitar pensar en el meu avi, últimament hi penso molt. Ahir, el meu sogre va tenir una parada cardíaca durant una operació rutinària, així que tan aviat ho vaig saber vaig anar cap a la clínica per fer costat a la família. A la tarda va venir un cosí del meu sogre, un home de 86 anys que, com la majoria de 80 i tants, viuen entre records. Ell recordava una part de la seva infantesa, com amb onze anys va viure una guerra, com va veure la mort al seu voltant, com va viure després la postguerra amb la pobresa dels perdedors. Entre llàgrimes m'explicava com van venir a buscar el seu oncle, per afusellar-lo més tard, -qui el buscava era un home que havia apallissat la seva dona embarassada- em deia -i el nen va néixer coix-. Amb la ràbia al cor es dolia que s'acaba de publicar aquest “famós” Diccionario Biográfico Español on sembla ser que Franco no va ser un dictador, i a sobre tot finançat amb diners públics.
I és això el que em va fer pensar en el meu avi, de fet sempre que veig aquest oncle hi penso. El meu avi també va passar per això. Amb menys de 18 anys el van fer anar a la guerra i com que estava en el bàndol perdedor després li van fer perdre dos anys més de la seva vida fent la mili a Àfrica. -Tota la joventut perduda!- sempre em deia. Una vida marcada pel dolor i per la ràbia que li van durar fins a la mort.
Que ara tots aquests avis hagin de veure com, amb els seus diners, s'ha finançat un diccionari on tot es tergiversa em sembla vergonyós, escandalós, indignant. L'altre dia al diari, crec que era el director del projecte, deia que qui més qui menys, tots els de la seva edat, en aquella època tenien algun càrrec o altre; sembla que s'oblida dels de l'altre bàndol, dels que passaven gana o dels que eren a Àfrica com a càstig per haver sobreviscut a una guerra, s'oblida dels que no tenien cap càrrec, dels que per no tenir, no tenien ni il·lusió.
