NADAL

No m'agrada el Nadal, per ser més exactes, l'odio profundament. Per diversos motius:

PRIMER. Que coi estem celebrant? El naixement d'un personage que ni tan sols va existir? El naixement d'una religió absurda que, com totes les religions, només ha portat, porta i portarà problemes a la humanitat? Sembla mentida que una manipulació tan flagrant d'uns anecdòtics fets històrics, com la vida d'un paio que va saber parlar i atreure a la gent en un determinat moment, hagi perdurat durant dos mil anys. I no només ha perdurat, sinó que ha crescut, s'ha reforçat i avui dia, fins i tot hi ha gent que encara s'ho creu!!!!!!!

SEGON. Per què m'haig de reunir amb una part de la família amb qui no em veig en tot l'any? No ens truquem, no ens visitem, una part de la família amb qui s'ha perdut tota relació. Per què haig de dinar amb ells per Nadal o per Cap d'Any?? Amb la meva família, els més propers ja ens trobem durant tot l'any, no necessito que arribi Nadal per fer un dinar amb ells. Ho faig quan em ve de gust, no per compromís.

TERCER. No m'agrada fer el que fa tothom. Avui no celebro el Cap d'any. Ja fa anys que no ho faig. Em sento idiota menjant 12 grans de raïm quan sonen les campanades i mentre tothom fa el mateix.

Però el més trist és que aquesta tradició ens arriba a través d'un grup de comerciants molt espavilats i seguidors fervents de la llei de la oferta i la demanda d'una creixent societat capitalista. Un desembre de 1909 un grup de viticultors es van veure desbordats davant d'un excedent de raïm. Ofegats per la gran quantitat de collita, i sobretot, preocupats per la possibilitat d'unes pèrdues exorbitants no se'ls va acudir altra cosa que inventar-se una tradició, així de fàcil. Des d'aquell moment van decidir que menjar 12 grans de raïm acompanyant les 12 campanades de Cap d'Any portava sort! I apa, tothom a menjar raïm. I avui 100 anys després, com a imbècils, ho seguim fent!!!!! I no només aquí, sinó que la tradició ja ha traspassat fronteres. Increïble i patètic.

I encara podria trobar molts més motius... haver de fer regals que ningú no necessita amb uns diners que no tenim; soportar les aglomeracions de gent a qualsevol carrer comercial; haver de pagar autèntiques fortunes per comprar el que tothom compra per fer el dinar o el sopar, encara que en el fons no ens agradi gaire; haver d'estar-nos sis hores cuinant, haver de menjar com animals, sense gana i sense ganes; haver de beure cava tant si com no; haver de riure; haver de canta nadales; fer el pessebre.......... bufff.

Crec que són massa obligacions, massa tradicions sense sentit.

Ara, això sí, quan ho explico... la rara sóc jo, per no fer el que fa tothom!

Ja en tinc prou

Avui estic emprenyada!
Estic farta de la gent que només es mira el melic i que, a sobre, et mira per sobre l'espatlla només perquè no ets com ell, perquè no penses com ell, perquè no fas tot el que fa ell.
Estic farta de comentaris estúpids sobre coses que faig, sobre costums que tinc, sobre el que m'agrada i el que no.
No sóc perfecte i no ho pretenc ser, però deixeu-me ser jo, sense jutjar-me, sense criticar-me.
Tampoc pretenc agradar a ningú. Si t'agrado, bé i si no..., també.

Fracàs total

Com la història dels col·leccionables, l'escrit setmanal tampoc ha fructificat. Ni setmanal ni tan sols mensual!!!
No em rendeixo. Però no m'agraden les obligacions, així que escriuré quan em dongui la gana!!
He dit.

Positius davant de tot

Després d'un any francament dificil, començo una nova època amb la ferma intenció de recuperar quelcom perdut.
Vull tornar a veure les coses positivament; vull tornar a fer la feina que m'agrada, amb il·lusió; vull tornar a tenir ganes de dur a terme totes les idees que dia rere dia ronden pel meu cap; vull aprendre a respirar i a continuar endavant veient només el costat positiu de cada cosa.

La intenció hi és; sòlida, arrelada, impertorbable. L'inici a començat.

Un nou Jo surt per la porta amb la intenció de desprendre positivisme i bones intencions en cada paraula, en cada gest, en cada somriure. El primer dia és fàcil, encara no hi ha problemes.
Sense massa treva, però, a poc a poc es perceben revolts inesperats en el camí, el mar comença a escometre i alguns núvols grisos apareixen al cel. Dia a dia els revolts es tanquen, el mar s'embraveix i en la distància, ja se sent algun tro.
No podia ser fàcil, però esperava que la calma durés una mica més.
És impossible esperar un camí recte, una mar plana i un cel clar, però ningú espera les corves traïdores, els esculls amagats per les ones, ni la pluja desfermant-se entre llamps sobtats.

Una cosa és la intenció, que malgrat la tempesta que sembla que s'acosta, segueix ferma al seu lloc. Una cosa són les resolucions preses amb determinació, els bons propòsits, els projectes endegats, els objectius a aconseguir, la voluntat... Tot hi és. Tot segueix al seu lloc. Però hi ha un factor que determina que tot això arribi a bon port.
Em deixaran?
Em deixaran respirar i poder continuar endavant? Em deixaran veure les coses positivament? Em deixaran fer la feina amb il·lusió? Em deixaran dur a terme alguna idea?
En definitiva, em deixaran recuperar el que vaig perdre?

Començar nous projectes

Setembre... Una sobtada invasió de col·leccionables ofega els petits quioscos de la ciutat. Encenem la TV i veiem que la invasió també hi ha arribat. Hi ha una certa obsessió per les miniatures: cases rústiques, cases de nines, cases provençals, cases mediterrànies, perfums, cotxes de F1, cotxes d'època, cotxes de policia, furgonetes, trens elèctrics, trens de vapor, vaixells de guerra, velers, avions de combat, ultralleugers... N'hi ha que intenten donar un aire pseudoeducatiu-cultural: minerals del món, insectes exòtics, monedes antigues, soldadets de plom històrics, caballers de l'Edat Mitjana, soldats d'èlit, caballers de les croades... N'hi ha que se suposen útils: ganxet, punt de creu, pilates, receptes de cuina, manualitats, literaris... No hem d'oblidar els fantàstics cursos: anglès, francès, italià, portuguès, guitarra, mecànica, maquillatge, dibuix, escacs, informàtica... I finalment sempre hi ha aquells totalment surrealistes i inutils que no ets capaç ni d'imaginar de quina mena de ment han sorgit: sabates en miniatura, bosses de senyora en maniatura, taxis del món, els follets de les flors, didals, ventalls, rellotges, joc de vaixelles infantils... Però hi ha algú que faci SENCER algun d'aquest col·leccionables?

Se suposa que el setembre (com també el gener) és un moment oportú per començar nous projectes. Les editorials ho aprofiten i sovint, més o menys inconscientment, també ho fem nosaltres. Ja teniu la data per començar el règim? Deixar de fumar? Estalviar ? Sortir amb els amics? Anar al cinema? Llegir? Ser positius?
Tots, en algun moment o altre, ens n'hem plantejat un, però..., l'hem complert? Sovint aquesta mena de projectes es queden en això, un projecte, perquè quan arriba la data que ens havíem fixat sempre surt un imprevist que ens fa posposar-lo fins demà.

De vegades, però, traient força de voluntat de no sabem on, un bon dia, comencem allò que ens havíem proposat. Però en aquests casos, quan dura? Tres setmanes, quatre... ummmm

Avui començo un projecte!!! Quan durarà? Ni tan sols jo sóc capaç de donar-li massa esperances, però almenys ho intentaré... M'ho prenc com un repte.

Començo aquest bloc amb la idea d'escriure un article setmanal (tampoc cal forçar la màquina fent-ho diari). La temàtica no és clara; tinc la intenció de deixar-me portar per cada moment, pel que sorgeixi. La vida real i la quotidianitat són prou rics per anar aportant quelcom de nou cada setmana..., o no!