Records

Tot i que aquest Blog des de la seva creació no ha estat gaire prolífic, sembla que ara he trobat la inspiració per escriure-hi. També he estat més ficada en l'altre Blog, el del meu fill. I és a través d'aquest Blog que n'he conegut  d'altres i m'hi he fet seguidora. En principi tots són Blog que parlen de la maternitat, però les seves autores també parlen d'altres coses.

En el Blog Aprenent a ser mare, l'Onavis parlava d'un banc de records i n'explicava tres de seus. Després la Mirashka al seu Blog Hi veig doble també deixava escrits els seus tres. I avui la Sol Solet al seu Blog ha fet el mateix.

M'animo doncs a deixar els meus. Només en posaré dos.

El primer és el del part. No ho puc evitar. Encara que sembli un tòpic va ser un moment increïble. Després de 13 hores patint, amb mal d'esquena, sense poder moure les cames per l'efecte de l'epidural, vomitant, cansada de veure entrar i sortir metges i infermeres i un munt de petites coses més (si ho voleu llegir ho trobareu aquí)... el record que em queda és un record feliç, una d'aquelles coses que voldria tornar a viure ara mateix, sense deixar-me cap moment, perquè el precís instant en què em van posar el meu fill a sobre absolutament tot va canviar, ja no hi havia res dolent, només ell. Com a anècdota, recordo que el primer que vaig veure va ser una berrugueta que el Martí té al lòbul de l'orella i en aquell moment (ves a saber per què) vaig pensar que no era perfecte. Ara, la berrugueta és com el seu signe d'identitat i m'encanta. Fins i tot em sap greu haver pensat això!!

El segon és una tarda amb els meus avis. Havien baixat uns dies a Barcelona i jo els havia anat a veure. Érem a casa dels meus pares, els tres asseguts a la sala. La meva àvia en un sofà individual. El meu avi, al seu costat en un altre sofà, i, com sempre agafats de la mà, i jo davant d'ells en una cadira. No sé perquè vam començar a parlar precisament de records. Jo que no sóc gaire de parlar, però aquell dia em va donar per preguntar-los coses i ells es van animar a explicar-me-les. Anècdotes de quan eren petits, de la seva vida al poble, de la seva vida en comú... Mai havíem parlat així i m'alegro moltíssim d'haver passat aquell dia amb ells. No gaire temps més tard, el meu avi moria, així que aquest record encara és més especial. Cada cop que vaig a casa dels meus pares i veig la sala, els sofàs buits, la cadira, no puc evitar pensar en ells i en aquell dia. La meva àvia va morir quatre anys després, tres mesos abans de quedar-me embarassada. I em sap molt i molt greu que no hagin arribat a conèixer el seu besnét.